Dret de naturalesa

13 d’octubre de 2006

Del 13 al 18 d'octubre de 1906, tot just ara fa 100 anys, es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'esdeveniment més important i de més transcendència dedicat a la nostra llengua organitzat mai, l'ànima del qual va ser el mallorquí Mn. Antoni Mª Alcover i Sureda, el mateix que va recollir i difondre per escrit les rondalles mallorquines; el mateix que va impulsar la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, aplec immens del nostre tresor lingüístic; el mateix que proclamava ben fort i ben clarament que ell era “català de Mallorca”. L'Obra del Congrés empresa per Mn. Alcover no era més que la culminació de tot el moviment de la Renaixença iniciat 70 anys abans, aqueix moviment que recuperà la llengua catalana per a la creació literària culta, que retornà a la nació catalana l'orgull de la seva llengua i el desig de ser respectada i reconeguda en la seva singularitat. Mn. Alcover es plantejà la necessitat del Congrés en veure que els escriptors contemporanis tenien molts de dubtes a l'hora d'emprar la llengua: dubtes ortogràfics (no hi havia ortografia unificada), dubtes gramaticals (els escriptors es guiaven en molts de casos per les normes gramaticals del castellà o del francès) i dubtes lexicals (castellanismes i francesismes s'havien introduït dins el vocabulari usual). Feia falta un gran debat sobre la llengua que posàs les bases de la codificació necessària, i aquest era l'objectiu principal del Congrés, que en bona part s'aconseguí, perquè s'hi plantejà la necessitat de constituir un Institut per a l'estudi i de la llengua catalana que complís aqueixa tasca, i passat el Congrés la Diputació de Barcelona fundà l'Institut d'Estudis Catalans (1907), dins el qual el 1911 es formà l'Institut de la Llengua Catalana, més endavant conegut com a Secció Filològica. Al Congrés hi participaren personalitats importants de la filologia de tot Europa, fins i tot d'Espanya, i moltes de les principals figures de la cultura catalana de l'època, entre les quals sobresortiren, perquè eren els únics lingüistes catalans de formació sòlida del moment, l'organitzador, Mn. Alcover, i Pompeu Fabra, el qui amb el temps seria el “seny ordenador” de la llengua. De les Balears hi anaren escriptors ja consagrats com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Torrendell, Llorenç Riber, Mateu Obrador, Àngel Ruiz i Pablo i Francesc d'Albranca, a més de Bernat Obrador -fill de Mateu-, l'arquitecte Guillem Reynés, el canonge i rector del seminari d'Eivissa, Vicenç Serra i Orvay, i el capellà manacorí Joan Aguiló, que presentà el primer mapa conegut dels territoris on es parla la llengua catalana, és a dir, dels Països Catalans, mapa fet per ell mateix amb la col·laboració de l'apotecari Antoni Riera i d'Alcover, tots dos també manacorins. Gabriel Alomar no hi anà, però la seva comunicació fou recollida a les actes. No hi ha espai aquí per a resumir les interessantíssimes aportacions del Congrés, però sí que n'hi ha per a remarcar que una de les seccions era la “social i jurídica”, la que ara en diríem “sociolingüística”, on ja s'hi plantejaren obertament qüestions com l'oficialitat del català a l'estat espanyol, la necessitat de reforçar els vincles entre els pobles de llengua catalana, la importància de l'educació en català, la reivindicacióde l'ús exclusiu del català en la vida dels catalans, el dret a l'ús del català dins l'àmbit judicial i la importància de la llengua com a distintiu d'una nacionalitat. Totes, qüestions que cent anys després es mantenen actuals i conflictives, com a senyal que ni Espanya ni França han escoltat les veus de moltes generacions reclamant una solució. Mn. Alcover, com a President, en va fer els discursos d'obertura i de clausura, i d'ell són aquestes paraules: “Per això hem convocat i celebram aqueix Congrés, per restaurar, per reintegrar la nostra llengua en tot el seu primitiu esplendor i també en tots els seus drets, honors, prerrogatives i preeeminències de reina i de mare, que li pertanyen per dret de naturalesa, per un dret tan sagrat com el que puga invocar cap de les altres grans llengües neollatines, ses belles i gentils germanes.” Ho deia Alcover fa 100 anys justs, però la seva veu forta va ser silenciada per la repressió que els estats espanyol i francès exerciren durant la major part del segle XX per anul·lar aquest “dret de naturalesa”, i hem arribat a aquest centenari amb la necessitat de repetir i repetir la mateixa proclama.

El Congrés no va ser només una gran reunió científica, sinó que va ser sobretot un gran esdeveniment social de suport a la nostra llengua. S'hi adheriren 3.000 persones, a part de les nombroses entitats i institucions de tota la nació. De Mallorca hi hagué més d'un centenar d'inscrits, molts dels quals viatjaren a Barcelona amb descompte de la “Compañía Mallorquina de Vapores”, s'hi adheriren el “Diario de Mallorca”, “La Almudaina” i “La Bona Causa”, així com diverses associacions culturals, el Bisbe i els Ajuntaments de Palma (el mateix que ara té tantes de prevencions per a aplicar un pla de normalització lingüística), de Pollença i de Felanitx. Se'n feren ressò nombrosíssim periòdics nacionals i de l'estranger, i va servir per a consagrar definitivament Mn. Alcover com l'”apòstol de la llengua”. Va tenir molta més transcendència de la que pugui semblar al cap de 100 anys, perquè n'és hereva directa tota la codificació ortogràfica i gramatical que ha permès al català funcionar amb la mateixa normalitat que les llengües d'estat com a llengua d'expressió literària, d'ensenyament i d'expressió oral dels moderns mitjans de comunicació de masses. La voluntat d'un home extraordinari com Antoni Mª Alcover i Sureda, de qui s'han volgut apropiar els enemics de la llengua, va fer possible aquest magne i transcendental esdeveniment. A ell li va dedicar Mateu Obrador unes paraules que vull reproduir per acabar, perquè, 100 anys més envant, mantenen tot el seu valor: «Con un núcleo ó estol de mallorquines que, en punto á actividad y diligencia, siguieran las huellas y el ejemplo de mossén Alcover, pronto quedaría Mallorca rehabilitada del desfavorable concepto y fama que, con más o menos justicia, se le atribuye, de ser tierra de gente comodona, apática y holgazana; y pasaría a la historia aquello de “país de las sopas, del far niente y las ensaimadas.” »  (La Almudaina, 31 de juliol de 1906, p. 1)