El català i la Unió Europea, ¿una qüestió banal?

11 de juny de 2004

Les eleccions europees de dia 13 de juny han fet aflorar una qüestió que durant anys ha estat, simplement, ignorada, silenciada: la del reconeixement de la llengua catalana per part de les institucions de la Unió. L’oportunitat, és evident, ha arribat gràcies a l’èxit electoral d’Esquerra Republicana a Catalunya, que va constrènyer el nou govern espanyol a plantejar aquest tema als altres governs estatals en vistes a l’aprovació de la “Constitució” europea. Com que Esquerra Republicana ha jugat fort en aquest sentit, tots els altres partits s’hi han afegit, a la reivindicació, i fins i tot el primer candidat del PSOE en parla, ara, de reconeixement del català a Europa, quan és un fet que ni en el moment de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea (1986) el PSOE, llavors al Govern, va fer res perquè la nostra comunitat lingüística fos acceptada com a tal ni, durant tots els altres anys posteriors, els europarlamentaris socialistes se n’han preocupat gens. Però, com que val més tard que mai, benvengut sia el moment en què, finalment, la qüestió s’ha plantejat i ni tan sols el PP ha gosat enfrontar-s’hi obertament.
Hi ha, però, qui qüestiona –entre els mateixos catalanoparlants– la necessitat del reconeixement del català a la Unió Europea. Ja n’hi ha moltes, de llengües, diuen, i ficar-hi la nostra no és més que contribuir a la confusió. Una part molt important del pressupost europeu se’n va a traduccions, i més encara amb l’entrada d’altres nou llengües per la darrera ampliació. Si tanmateix és impossible que a les reunions del Parlament tothom parli en la seva llengua! Això serà un guirigall! Hi ha problemes molt més importants que aquest! Com sempre, en parlar de llengües surt la demagògia dels qui ja els va bé com està, perquè o bé la seva llengua sí és reconeguda o bé, senzillament, en reneguen, de la seva llengua i n’adopten una altra.
És evident que de problemes dins la Unió Europea n’hi ha molts i que el del reconeixement de la llengua catalana no és el que més preocupa a molta de gent, però la qüestió per a nosaltres –i per a la Unió en si mateixa– és important per la seva representativitat: la Unió Europea, ¿ha de ser una acumulació d’estats concebuts com a instruments de poder d’unes classes autoritàries autoreproductores? ¿O ha de ser una unió de ciutadans diversos, plurals, solidaris però gelosos de la seva identitat i a la vegada partíceps de la identitat dels altres? Qui prefereixi la primera opció naturalment no tendrà interès en el reconeixement del català, posat que l’Estat ja existent de fet en prescindeix i no l’ha de menester per a res. Qui s’identifiqui amb la segona opció segur que demana que tal reconeixement sigui un fet. És a dir, “català sí/català no” és, en el fons, “estats fortalesa reclosos en si mateixos/estats difuminats oberts a l’aportació dels altres”. La primera opció (representada per eslògans com “forts a Europa”) és el passat, la nostàlgia; la segona opció (representada per eslògans com “l’Europa de tots” o “una altra Europa”) és el futur, la il·lusió. Si aquesta triomfa haurem, per ventura, començat el camí cap a l’Europa nova.
A part, però, de la representativitat ideològica del reconeixement del català, el fet –si s’arribava a complir– seria d’una gran transcendència per a la nostra situació sociolingüística: de ser una llengua menyspreada (o simplement ignorada) per les institucions comunitàries passaríem a ser una llengua de la mateixa categoria que les altres ja reconegudes, en la qual ens podríem dirigir a les institucions comunitàries i en la qual podríem rebre comunicacions d’aquestes; aquesta nova situació generaria feina per a centenars de traductors i intèrprets, ens donaria participació en els programes europeus d’aprenentatge de llengües, ens donaria presència internacional i, de rebot, ens apujaria el prestigi social a casa nostra. I posaria els estats espanyol i francès en la situació paradoxal, contradictòria i ridícula que una de les seves llengües patrimonials (per dir-ho de manera entenedora) tendria més drets a fora que a casa seva mateix. Segurament faria més difícil les agressions que encara hem de sofrir de tant en tant per part de personatges de tot classe, entre els quals destaquen membres de la Guàrdia Civil, com fa uns mesos li succeí al professor Jaume Sastre i ara més recentment a l’estudiant Antoni Mestre.
La qüestió del català a Europa no és, doncs, banal. És importantíssima per impulsar un nou concepte d’Europa i per refermar la nostra presència com a comunitat diferenciada. Al marge del resultat de les eleccions de diumenge, cal la nostra insistència, ara que tenim una certa força, perquè se’ns doni la consideració que mereixem.