UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dilluns, 21 de setembre del 2009

Si Catalunya és nació, ¿nosaltres què som?

10 d’octubre de 2005

És la voluntat de la immensa majoria dels diputats catalunyesos, que així consti, perquè sembla que aquest és el sentiment de la majoria de la població. És possible que sigui així, tal vegada sí que “Catalunya és una nació”, no som jo qui per discutir-ho... Ara bé, si per “Catalunya” entenem la comunitat –com ho entenen els diputats que han aprovat la proposta– governada per la Generalitat de dalt (anomenada per aquesta raó “Generalitat de Catalunya”), això exclou explícitament tots els qui ens consideram catalans, perquè ho som d’història, de llengua i de cultura, i pertanyem a una col·lectivitat natural d’un territori fora de la jurisdicció d'aqueixa Generalitat, és a dir, de les Illes Balears, de València, de la Catalunya Nord o de la Franja.
“L'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català”, diu l’article 5, i novament es dóna a entendre –amb ambigüitat, perquè enlloc no es defineix el “poble català”– que “poble català” és el que viu dins els límits del territori governat per la Generalitat. Els qui en vivim a fora no som “poble català”, per més que ens hi puguem sentir. Els polítics de l’anomenat Principat han triat i han sentenciat, sembla que definitivament, que els de “nació catalana”, que “els catalans”, són només els de les quatre províncies del nord-est peninsular.
Com ja va passar amb la senyera de les quatre barres, que històricament havia estat de tots els Països Catalans i amb l’Estatut de Catalunya de 1979 va ser adjudicada només a aquesta comunitat, la nacionalitat catalana ha estat ara clarament restringida a una part dels seus components històrics. Si els balears, de llinatges catalans, de llengua catalana, d'història catalana des del 1229, d’institucions catalanes des del 1229 fins al decret de Nova Planta de 1715, que hem aportat personatges il·lustres i indispensables a la història cultural catalana, així com a la Renaixença i a la consolidació cultural i política del segle XX, com Ramon Llull, o Anselm Turmeda; com els cartògrafs de l’Escola Mallorquina, dels segles XIV i XV, o el matemàtic Joan Ventallol, del segle XVI; com Marià Aguiló, Ramon Picó Campomar, Antoni M. Alcover, Gabriel Alomar, Francesc de B. Moll, o Josep M. Llompart; com els nombrosos artistes i escriptors contemporanis nats a les illes que triomfen en català avui en dia...; si els balears, repetesc, no som de la “nació catalana”, ¿de quina nació som? ¿Què som, nosaltres? ¿Simples espanyols un poc “particulars”?
Sabia que el regionalisme conformista de CiU o l’espanyolisme renovador del PSC ni s'ho plantejaven, això de la nació catalana completa, però esperava qualque cosa més d'ERC, els independentistes pancatalanistes (de paraula). El resultat ha estat decebedor: en el nou Estatut, només hi sortim de manera molt indirecta (ni se’ns cita pel nom) en l’article 6.4 (“La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya.”) i en l’article 12 (“La Generalitat ha de promoure la comunicació, l'intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya.”). Per als artífexs del nou Estatut catalunyès no som més que una indefinida "comunitat" o –pitjor– un “territori” amb què es comparteix vagament patrimoni lingüístic o, simplement, amb què es tenen uns vincles històrics, lingüístics i culturals, imprecisos i indeterminats. Com a màxim, al mateix nivell que l’Alguer.
Bé, no sé què som, però sí que sé que Catalunya ens exclou i ens diu clarament que hem de deixar de banda qualsevol vel·leitat catalanista. No som ningú, ni per a Catalunya –que ens ignora– ni per a Espanya, on no hi pintam res i a la qual només li importam per a sucar-nos. Gràcies, de totes les maneres, per haver-nos-ho fet tan patent. Ara ja sabem segur –els qui encara teníem qualque esperança– que no hem de confiar més que Catalunya ens empari. Ni tan sols comptant amb ERC. Adéu! Que tengueu sort!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG