UNA DESCRIPCIÓ DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA EUROPEA

dilluns, 16 de maig del 2011

No us hi apropeu ni el creueu

29 d'abril de 2011

La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en tractaré un parell que darrerament s'imposen escandalosament.
Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta, hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament, sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX, però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.
De manera molt semblant ha passat amb un altre verb: espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent, o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu, es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel" (3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York" (directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008), "Com que el carril bici bota de la carretera a la vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de Balears 21.03.2011).
Tant apropar(-se) com creuar 'travessar' varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i travessar.

4 comentaris:

  1. Llegint aquest article, he pensat en el verb atracar-se, amb el significat d'acostar-se. És correcte?

    I ja que hi som et demanaré un altre dubte. Es tracta de l'ús de pròxim i proper. És més recomanable usar proper que pròxim?

    ResponElimina
  2. 'Atracar-se' és un verb ben típic del català; és correctíssim. Quant a 'proper' i 'pròxim', crec que totes dues formes són un poc artificioses, sense ser incorrectes. 'Proper' és un derivat de 'prop' que també apareix en època molt moderna, però no es pot dir que estigui mal fet; ara, jo en mallorquí no l'havia sentit a dir mai fins a època molt recent; no sentiràs cap persona major que ho digui. 'Pròxim' és un cultisme ja antic, i per això fins a un cert punt popularitzat, però crec que moltes de les expressions en què s'usa no són gaire genuïnes: 'el (mes/any/...) pròxim' és 'el (mes/any/...) qui ve', 'pròxim a' pot ser 'acostat a', etc. Normalment, la llengua popular té altres recursos que eviten 'proper' i 'pròxim'. Canviar 'pròxim' per 'proper' només perquè 'pròxim' s'assembla al castellà i 'proper' no és un doi; tan fals és dir 'la propera setmana' com 'la pròxima setmana'.

    ResponElimina
  3. Més d'un any més tard, hem trobat que «apropar» es documenta en el segle XV. Poca documentació, però es veu que més antiga del que pensàvem.

    Farien falta moltes independències que no tenim per a aconseguir el que proposes.

    ResponElimina
  4. Em sembla una troballa interessant aquesta, però no fa la contra al meu argument de fons, perquè al meu escrit jo ja admet que "apropar-se" és un verb ben format a partir de "prop", com "allunyar-se" o és a partir de "lluny". Que em pensava que era més modern i ara resulta que és més antic, doncs molt bé, ho reconec així. Allò que jo denuncii com a interferència del castellà és l'abús que actualment se'n fa, d'"apropar-se", en la llengua literària i estàndard, fins al punt de fer oblidar "acostar-se" (i "atracar-se", a Mallorca), que per a molts joves ja és forma estranya. En la major part del català (i sobretot, potser, en català oriental) "acostar-se" és encara la forma predominant en la llengua col·loquial, però els periodistes, i molts escriptors, no se'n recorden mai i quasi sempre posen "apropar-se", i estic ben convençut que ho fan per mimetisme del castellà "acercar-se", no perquè sàpiguen que a Elx o a qualque punt de la Cerdanya diuen "apropar-se" i tenguin voluntat de formar una llengua estàndard supradialectal. Si la majoria són ultradialectalistes i estan formats sota el patró espanyol!

    ResponElimina

Creative Commons License

Els escrits de http://dodeparaula.blogspot.com/ estan subjectes a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

NOMBRE TOTAL DE VISITES AL BLOG